Primer capítol
Un divorci: punt de partida
De la mort d’un amor renaix una nova manera de viure, d’entendre la vida i d’estimar. La vida té una força misteriosa, meravellosa, que t’empeny a sortir cap a fora, a lluitar, a no defallir malgrat les adversitats. La clau és la teva actitud, la teva decisió, la teva llibertat a escollir.
Guardo gravat en la memòria aquell 7 d’abril, quan la persona a qui estimaves, amb cor i ànima, amb la que havies compartit la teva vida des que vas deixar de ser una nena, agafa la maleta, obre la porta de casa, baixa la mirada i se’n va per no tornar mai més perquè diu que no és feliç. Transcorre fugaç com una escena al cinema. Però no sona cap banda sonora per facilitar el plor. Amb el cor encongit, que cabria en un puny, encara sóc capaç de fer un dolç petó de comiat. És un moment agredolç intens. Dolç perquè poses fi a una agonia i agre perquè mai hauries volgut aquest final.
No pots deixar d’estimar en un instant. Deixar anar a la persona que estimes és una de les lliçons més importants d’amor que he impartit en aquesta vida, per a la qual ningú et prepara, ningú t’ensenya com superar aquest acte d’amor. És quelcom íntim, personal i intransferible. L’amor no es pot retenir, s’escola, s’esmicola, s’esfuma, es transforma. Amors de joventut que no resisteixen el pas a la maduresa. Admetre que vivies vides en paral·lel, cada cop més divergents, és un procés dolorós. Entendre que no tornarà. Les llàgrimes que van vessar els meus ulls per desfer aquella creença ferma que allò nostre era per sempre, per pair l’engany i la mentida, per acceptar que no t’estimen per més que estimis.
Cadascú de nosaltres entenem l’amor de manera diferent. En el fons del nostre cor desitgem que ens estimin d’una determinada manera, cadascú té la seva i, quan no ho fan, el cor pateix i demana canvis, quan s’han esgotat totes les vies diplomàtiques per al diàleg, la negociació, s’han trencat els compromisos presos, queden poques opcions: romandre al costat d’algú per les raons equivocades o separar-se per les raons encertades. Sent honests hem de reconèixer que l’altra persona té dret a exigir el mateix i si no li pots oferir el que et demana l’has de deixar anar. Encara que dolgui perquè és el teu primer amor, l’única persona amb qui t’has unit carnalment, tant se val, has de deixar fluir la vida.
Aprendre i desaprendre a vincular-se i desvincular-se. El que segueix és temps de solitud i de creixement personal. L’expressió clau seria: Se’n va i què? La nostra cultura i determinades creences religioses ens aferren a les persones, a les coses, i això ens fa patir endebades.
Encara recordo el primer dia a soles, al menjador, estirada al sofà, vestida amb un barnús de color rosa, recent dutxada, sense cap soroll, només podia escoltar el meu plor, i si m’esforçava la meva respiració i el batec del cor. Estava viva i em sentia morta. Restava immòbil davant un televisor, sense esma, sense forces, sense ganes de res. La tristesa m’envaïa i s’apoderava de mi per moments, m’engolia. Em sentia abandonada, perduda, immensament trista. Tenia por que aquell sentiment es quedés allí per sempre. Pensava i si no sóc prou forta, i si, no me’n surto. No saps què fer ni per on començar. La sensació era que el meu món s’enfonsava i es partia en dos. Hi haurà un abans i un després?
Allí no m’hi podia quedar. Era un lloc d’impàs. Havia de partir cap a un indret desconegut. Em resistia a agafar el vol. Volia quedar-me, intentava retenir el meu món conegut fins aleshores, però per més que mirés no hi era. Havia desaparegut com per art de màgia. Ja no hi havia res. S’havia esborrat tot. Tenia a les mans un bitllet cap a un destí no previst. I sense saber què duia a l’equipatge vaig haver d’emprendre aquell viatge. No hi havia navegadors que m’indiquessin la ruta. No hi havia brúixoles, ni plànols, ni mapes, ni ningú a qui preguntar. Costava orientar-se sense perdre el nord. La buidor, el dolor i el desconcert es podien llegir en el meu rostre, en el meu cos, tota jo ho cridava als quatre vents, sense haver de dir res. Em pesaven els records, les il·lusions truncades, els projectes inacabats.
Amb el pas del temps, sents agraïment, la vida t’ha donat una altra oportunitat, ara sincerament, crec que la mereixia. Tot aquell patiment m’ha ajudat a créixer com a persona, a madurar, i a ser qui sóc ara. Ara sóc la suma del meu passat i del meu present. Passat estimat, integrat, assimilat. Ara a la meva vida hi ha un nou ordre. Les coses potser són les mateixes però ocupen llocs diferents, tenen valors diferents. Desendreçar per tornar a endreçar. Avui puc dir Gràcies. Una porta es tancava per obrir-ne de noves.
